Univers mediàtic

Mireu quin tio més guapo... (al final de l'article!!!):

http://www.eccus.net/cms/index.php?option=com_content&task=view&id=702&Itemid=3

Ho trobareu en edició de paper (teòricament) en qualsevol facultat d'Espanya!!!!

Comentarisssssss!

Tot comença a encaixar...

Llegeixo una i altra vegada tots els textos que tinc. Articles de diaris digitals, informes del Tribunal de La Haia, traduccions (gràcies Mar!), transcripcions d'entrevistes (gràcies Andrea i Alba!)... Repasso i arxivo noves fotos (merci Olmo, Marc i Noèlia!)... Reviso projectes d'exposició (gràcies Borja i Anna!). I miro un nou documental (merci per la companyia Cris!).

Fragments i més fragments d'un viatge llunyà i que els projectes tornen a posar a l'ordre del dia. Què en faríem si no fos així? Els apilonaríem en un racó perdut de l'escriptori? No és així, ni ha de ser així. Tot comença a encaixar. Experiències i records (sempre donats a ser més idealistes i sentimentals) concorden amb informes i notícies (normalment més de fiar). Els projectes van agafant forma i sembla que les coses ens porten a bon port. On? No se sap. I potser millor. Encara és aviat. Però el cert és que ja no som a Bòsnia. Hem fet un pas més. Endavant, això segur.

Segueixo el camí de la matança de Glogova fins arribar al seu únic supervivent. Militars serbis van ordenar-ho i hi ha documents, proves. El cognom d'alguns dels morts és el mateix que el del testimoni, els familiars que ens va dir! El nom de l'assassí apareix en un titular de diari, que anuncia la seva mort. Això també ho sabíem. Parla d'uns incendis... i d'una mesquita. De morts (no tants com pensàvem, però deu ni do!). Fa referència a Srbrenica, Bratunac i a municipis propers. Dones i nens que se salven (les que vam conèixer!).

I ara només ens queda fer el trencaclosques. No és un examen. No és un malson. Això va passar de veritat i s'ha de saber. Tothom ho ha de saber!

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

esta es la buena....

LO PROMETIDO ES DEUDA

Aquí teniu algunes fotos....

Pocs però ben avinguts...

Aquesta nit passada ha tingut lloc a la ciutat comtal el segon sopar dels welcomes bosníacs. L'expedició, menys representada que en l'ocasió anterior, ha sopat en una pizzeria del Raval i després ha acabat la vetllada en un local prop de les Rambles.

Entre la incertesa de les persones que venien i les sorpreses de darrera hora, el grup s'anava ampliant, fins la magnífica xifra de set persones, mentre avançava la nit. Xafarderies i nous records anaven sorgint a mesura que pujava l'alegria i disminuia el líquid de l'ampolla de Lambrusco. Tot i així, els assistents han confirmat la necessitat de fer un nou sopar abans de Nadal, amb una assistència com a mínim doblada.

Els projectes no cessen i els impulsors no deixen de demanar suport. Dos reportatges en revistes catalanes i una exposició, ja gairebé confirmada, a la UAB són els objectius a curt termini dels intrèpids expedicionaris. Mentrestant, però, s'ha decidit seguir en contacte via mail i participar (molt) activament en el blog del Welcome.

Sopar!

Dia: divendres 9 de novembre
Hora: 21.30 h (21.30!!!!!)
Lloc: Zuric (sota el pirulí del metro!)

Quan arriba l’hora de publicar

Crec sóc una de les poques persones que encara no havia publicat. I tenia remordiments, certament. Després de la tornada de Bòsnia, estava segura que escriuria alguna cosa, ni que fos a la revista comarcal. No ho vaig fer. Em va caldre massa temps per digerir-ho tot plegat (si és que es pot dir que ja està tot digerit), i després ja va venir la fi de l’estiu. I París.

Durant l’últim mes he pensat que potser era una mica estrany el que havíem fet. Algunes vegades, vaig pensar que havia estat poc ètic demanar a la gent que t’expliqués la seva vida, amb un passat o un present dolorós, per pur egoisme, per pur enriquiment personal. Amb Kevlar vam intentar evitar l’efecte zoològic, però no sempre ho vam aconseguir. Fa pocs dies, no més d’una setmana, vaig comentar-ho a algú. I aquest algú em va dir que, tard o d’hora, per un costat o per un altre, el que havia viscut a Bòsnia acabaria sortint, perquè ja formava part de mi i m’acompanyaria sempre.

Ara he de preparar una exposition per a la classe d’anglès, i he decidit fer-la del nostre viatge. Només tinc deu minuts. Com reduir-ho tot en deu minuts? Com fer-ho entenedor?

He començat a remirar les fotos per agafar alguna idea. Les he hagut de mirar totes, no m’he pogut quedar només amb unes quantes. I m’ha vingut una gran sensació de benestar, d’aquesta felicitat que et deixa amb un mig somriure.

I he pensat que ja era hora de publicar, encara que només sigui per dir-vos que us tinc molt presents. Al començar a escriure, em fallen les dades, alguns números, fins i tot alguns noms de partits o de polítics. Però recordo molt bé les sensacions, moments emotius amb els entrevistats, el malestar físic a Srebrenica, el poquíssim interès que em va despertar Dubrovnik després d’una setmana a Mostar, la impotència que genera l’opacitat de l’administració. I també les nits al xiringuito de Bacevice les cançonetes que cantàvem a la furgo, els dinars i sopars a casa l’Ibro, la posta de sol a l’Adriàtic.

No m’enrotllo més. Molts petons i abraçades.

Maria, la Peski.