miércoles, 23 de julio de 2008

'Més de 12 anys perduts' (Boban Minic)

Per fi una bona, boníssima notícia dels Balcans. El Consell de la Seguretat Nacional Serbi ha anunciat que, després de 12 anys, han localitzat i arrestat Radovan Karadzic, el fugitiu més buscat del món, acusat de genocidi i crims de guerra a l'antiga Iugoslàvia. Deixant de banda la satisfacció dels qui vam viure la guerra en primera persona, la transcendència de l'arrest va fins i tot més enllà de la justícia internacional, perquè també pot suposar un pas en l'esperada reconciliació dels Balcans. L'arrest i la compareixença davant el TPI tenen importància per, d'una vegada per sempre, aclarir les responsabilitats de la tragèdia, un procés interromput per la cancel.lació del procés contra Slobodan Milosevic a causa de la seva mort sobtada.
Amb Ratko Mladic, Karadzic era el màxim executor dels plans de Milosevic, de l'Acadèmia de les Ciències i Arts Sèrbia i el servei d'intel.ligència militar de l'Exèrcit iugoslau (és a dir, serbi). La seva ambició, egoisme, vanitat i complex d'inferioritat eren la barreja ideal per convertir-lo en líder en els temps de plom que van començar a Iugoslàvia amb la caiguda del mur de Berlín.Karadzic va néixer en un poblet de les muntanyes montenegrines i vivia a Sarajevo des del 1960. Era un psiquiatre mediocre, tant com, malgrat les seves ínfules de poeta, ho eren els seus versos plens d'odi per una ciutat que el superava en tots els sentits. Un dels seus poemes anticipava, 30 anys abans de la tragèdia, la seva venjança pel fracàs personal: "Baixem a la ciutat/ matem les paparres", deia. Des del 1992 fins al 1995 els seus soldats van matar sistemàticament a la ciutat --donant lloc a una nova paraula, urbicidi--, van aniquilar tota la cultura dels pobles no serbis --culturicidi-- i van esborrar les més mínimes restes de la memòria d'una vida comuna --memoricidi--. De passada, van matar unes 200.000 persones, van violar milers de dones i van netejar centenars de pobles. No obstant, Karadzic no acceptava la seva culpa. "No sóc un monstre, sóc un escriptor", deia el 1997. Potser es referia a la seva trobada amb l'escriptor rus Eduard Limonov, a qui el 1993, si no recordo malament, va invitar a pujar al turó de Sarajevo per disparar ràfegues sobre la ciutat desprotegida que es desplegava als seus peus. Limonov va acceptar el regal amb alegria, com va recollir la televisió.
Acusat de genocidi i altres crims durant la guerra, del setge de 43 mesos de Sarajevo i la massacre de Srebrenica, protegit pels seus, que el consideren un heroi, viatjant entre Bòsnia, Montenegro i Sèrbia (es va amagar un temps entre els monjos d'Atos, a Grècia), i malgrat la recompensa de 5 milions de dòlars, va aconseguir eludir la seva captura 12 anys llargs. Se sap que tenia informació privilegiada de les accions de recerca i captura de les tropes internacionals que li van facilitar les fugides i el canvi d'amagatalls. Fa poc, el candidat a la presidència dels EUA John McCain, va amenaçar que, al novembre (el mes de les presidencials), farà públics els documents que revelen que Karadzic, com a contrapartida per 700 pàgines de proves contra Milosevic que va entregar al tribunal de l'Haia, va obtenir garanties de l'Administració de Clinton de seguretat i immunitat extraoficial. Així, Karadzic ha guanyat més de 12 anys de llibertat, els mateixos que s'han perdut per a la reconciliació, tan necessària, a Bòsnia.
¿Què ha canviat en la política internacional que ha facilitat l'arrest? ¿Per què ara, si se sap que el 1997 Carla del Ponte declarava que Karadzic i Mladic es trobaven a la capital Sèrbia? ¿És una decisió influenciada per Obama en resposta a les amenaces de McCain? ¿O, com em sembla a mi, la clau està en la situació als Balcans després del que ha passat a Kosovo?
Sigui com sigui, la política de pal i pastanaga que la Unió Europea aplica amb Sèrbia al final ha donat fruits. Sèrbia s'ha trobat entre l'espasa i la paret: entregar Karadzic (i ben aviat, Mladic) o quedar-se per sempre a les portes de la UE. Ara, tots se'n feliciten: l'ONU, per la victòria de la justícia internacional; el president de torn de Bòsnia Silajdzic, per la recuperació de la confiança; Sèrbia, per la seva valentia i fermesa en el camí cap a la UE (el fiscal general del tribunal de l'Haia, Serge Brammertz, ja els ha felicitat). Només els serbobosnians se senten traïts per Sèrbia, que amb aquest gest se n'allunya i refreda les seves pretensions separatistes. A la capital, Banja Luka, estan en alerta, com en algunes ciutats de Sèrbia on els radicals van guanyar les últimes eleccions i hi pot haver protestes i disturbis.Al final, (gairebé) tots contents. Encara que la meva dona, al sentir la notícia, em va dir: "Creia que la captura de Karadzic seria un dels esdeveniments més alegres de la meva vida, però avui, 15 anys després, no sento aquesta alegria. No sento res".
Dijous me'n vaig a Sarajevo. Visitaré la tomba de la meva germana, que va morir en la massacre del mercat. Després em prendré una copa per la seva memòria, però, també, encara que sigui periodista (i suposadament objectiu i també neutral) per celebrar la notícia amb què la CNN va interrompre la seva programació i els més de 12 anys de llarga resignació de molts bosnians.

1 comentario:

Borja Franco dijo...

Execelent text de Boban Minic!
Jo vaig poder assistir a una conferencia titulada "periodistes en arees de conflicte" on Boban Minici acompanyava a Bru Roviora i Marc Marginedes. La intervencio del primer va ser esplendida. Carregada dexperiencia i sensibilitat humana.

Borja /disculpeu la ortografia,