jueves, 29 de noviembre de 2007

La vida de Adis, en el objetivo


Adis Smajic tenía 13 años cuando vio aquella mina antipersona semienterrada entre las ruinas de Sarajevo, el 18 de marzo de 1996. En ese momento pensó que alguien podría resultar herido y decidió retirarla con todo el cuidado que puede tener un niño.

Vidas minadas. La mozambiqueña Sofia Elface Fumo con su hija Alia (estas imágenes pertenecen a la exposición 'Vidas minadas, 10 años' que se inaugura el martes 27 en el Instituto Cervantes de Madrid, y al libro del mismo título publicado por la editorial Blume. Pertenecen a un proyecto fotográfico financionado por Intermón Oxfgam, Médicos sin Fronteras y Manos Unidas, y cuenta con la colaboración especial de DKV Seguros)- Gervasio Sánchez

De repente, clic. La explosión le arrancó el brazo derecho y el ojo izquierdo, además de desfigurarle el rostro por la metralla. Cuando llegó al hospital, los médicos que le escuchaban decir "yo sólo quería quitar la mina del suelo" pensaron que no sobreviviría. Dos días después se convirtió en el joven sin rostro inmortalizado por el fotoperiodista Gervasio Sánchez (Córdoba, 1959), recién llegado a Sarajevo para cubrir el final de la guerra.


"El primer minuto que vi a Adis en la cama del hospital, luchando entre la vida y la muerte, fue tremendo. Aunque ya había tratado el problema de las minas en Angola y Camboya desde 1995, aquel instante cambió mi perspectiva como informador, sobre lo que estábamos haciendo allí", recuerda Sánchez. "Los periodistas vamos a los conflictos y nos marchamos cuando se supone que termina la guerra o dicen los políticos que termina, pero en realidad las consecuencias en la posguerra son mucho peores".


Aquella imagen en el hospital de Sarajevo hizo que el fotógrafo regresara una y otra vez durante la siguiente década para retratar el espíritu de superación de jóvenes como Adis y otros 11 mutilados desde Camboya a Colombia, pasando por Afganistán, Irak o Mozambique. A través de su cámara ha recogido la evolución de las vidas entre prótesis, quirófanos y rutina familiar, que se mostrarán desde el próximo martes hasta el 27 de enero en la exposición Vidas minadas. Diez años, en el Instituto Cervantes de Madrid.





Més: http://www.elpais.com/articulo/cultura/vida/Adis/objetivo/elpepucul/20071125elpepicul_7/Tes

domingo, 25 de noviembre de 2007

La història l'escriuen els vencedors



Però quan són tots realment vençuts i res a concluït, més que les morts, ningú pot dir esa boca es mia.
I així segueixen separats mentre viuen junts, però ignorant-se tan sols fins al punt de poder-se continuar odiant, doncs pels carrers hi ha més gent de la que pots veure. Tots tenen darrera l'aura d'una història trista i plena de ràbia, de les que tan sols neixen en una guerra i prenen forma de rostre perdut en el temps.



2-VIII-07

Mostar. Esperant l'esmorzar de les 8 (teòriques)



joan


i buenu... que crec que a algú li vaig parlar d'aquest vídeo... :P

merda, l'he liat i l'he penjat dos cops i ara no el sé treure.. no puc el puc borrar! :P sorry





º_º

miércoles, 21 de noviembre de 2007

Univers mediàtic

Mireu quin tio més guapo... (al final de l'article!!!):

http://www.eccus.net/cms/index.php?option=com_content&task=view&id=702&Itemid=3

Ho trobareu en edició de paper (teòricament) en qualsevol facultat d'Espanya!!!!

Comentarisssssss!

miércoles, 14 de noviembre de 2007

Tot comença a encaixar...


Llegeixo una i altra vegada tots els textos que tinc. Articles de diaris digitals, informes del Tribunal de La Haia, traduccions (gràcies Mar!), transcripcions d'entrevistes (gràcies Andrea i Alba!)... Repasso i arxivo noves fotos (merci Olmo, Marc i Noèlia!)... Reviso projectes d'exposició (gràcies Borja i Anna!). I miro un nou documental (merci per la companyia Cris!).


Fragments i més fragments d'un viatge llunyà i que els projectes tornen a posar a l'ordre del dia. Què en faríem si no fos així? Els apilonaríem en un racó perdut de l'escriptori? No és així, ni ha de ser així. Tot comença a encaixar. Experiències i records (sempre donats a ser més idealistes i sentimentals) concorden amb informes i notícies (normalment més de fiar). Els projectes van agafant forma i sembla que les coses ens porten a bon port. On? No se sap. I potser millor. Encara és aviat. Però el cert és que ja no som a Bòsnia. Hem fet un pas més. Endavant, això segur.


Segueixo el camí de la matança de Glogova fins arribar al seu únic supervivent. Militars serbis van ordenar-ho i hi ha documents, proves. El cognom d'alguns dels morts és el mateix que el del testimoni, els familiars que ens va dir! El nom de l'assassí apareix en un titular de diari, que anuncia la seva mort. Això també ho sabíem. Parla d'uns incendis... i d'una mesquita. De morts (no tants com pensàvem, però deu ni do!). Fa referència a Srbrenica, Bratunac i a municipis propers. Dones i nens que se salven (les que vam conèixer!).
I ara només ens queda fer el trencaclosques. No és un examen. No és un malson. Això va passar de veritat i s'ha de saber. Tothom ho ha de saber!
Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

sábado, 10 de noviembre de 2007

esta es la buena....






LO PROMETIDO ES DEUDA

Aquí teniu algunes fotos....

Pocs però ben avinguts...


Aquesta nit passada ha tingut lloc a la ciutat comtal el segon sopar dels welcomes bosníacs. L'expedició, menys representada que en l'ocasió anterior, ha sopat en una pizzeria del Raval i després ha acabat la vetllada en un local prop de les Rambles.


Entre la incertesa de les persones que venien i les sorpreses de darrera hora, el grup s'anava ampliant, fins la magnífica xifra de set persones, mentre avançava la nit. Xafarderies i nous records anaven sorgint a mesura que pujava l'alegria i disminuia el líquid de l'ampolla de Lambrusco. Tot i així, els assistents han confirmat la necessitat de fer un nou sopar abans de Nadal, amb una assistència com a mínim doblada.


Els projectes no cessen i els impulsors no deixen de demanar suport. Dos reportatges en revistes catalanes i una exposició, ja gairebé confirmada, a la UAB són els objectius a curt termini dels intrèpids expedicionaris. Mentrestant, però, s'ha decidit seguir en contacte via mail i participar (molt) activament en el blog del Welcome.

miércoles, 7 de noviembre de 2007

Sopar!

Dia: divendres 9 de novembre
Hora: 21.30 h (21.30!!!!!)
Lloc: Zuric (sota el pirulí del metro!)

martes, 6 de noviembre de 2007

Quan arriba l’hora de publicar

Crec sóc una de les poques persones que encara no havia publicat. I tenia remordiments, certament. Després de la tornada de Bòsnia, estava segura que escriuria alguna cosa, ni que fos a la revista comarcal. No ho vaig fer. Em va caldre massa temps per digerir-ho tot plegat (si és que es pot dir que ja està tot digerit), i després ja va venir la fi de l’estiu. I París.

Durant l’últim mes he pensat que potser era una mica estrany el que havíem fet. Algunes vegades, vaig pensar que havia estat poc ètic demanar a la gent que t’expliqués la seva vida, amb un passat o un present dolorós, per pur egoisme, per pur enriquiment personal. Amb Kevlar vam intentar evitar l’efecte zoològic, però no sempre ho vam aconseguir. Fa pocs dies, no més d’una setmana, vaig comentar-ho a algú. I aquest algú em va dir que, tard o d’hora, per un costat o per un altre, el que havia viscut a Bòsnia acabaria sortint, perquè ja formava part de mi i m’acompanyaria sempre.

Ara he de preparar una exposition per a la classe d’anglès, i he decidit fer-la del nostre viatge. Només tinc deu minuts. Com reduir-ho tot en deu minuts? Com fer-ho entenedor?

He començat a remirar les fotos per agafar alguna idea. Les he hagut de mirar totes, no m’he pogut quedar només amb unes quantes. I m’ha vingut una gran sensació de benestar, d’aquesta felicitat que et deixa amb un mig somriure.

I he pensat que ja era hora de publicar, encara que només sigui per dir-vos que us tinc molt presents. Al començar a escriure, em fallen les dades, alguns números, fins i tot alguns noms de partits o de polítics. Però recordo molt bé les sensacions, moments emotius amb els entrevistats, el malestar físic a Srebrenica, el poquíssim interès que em va despertar Dubrovnik després d’una setmana a Mostar, la impotència que genera l’opacitat de l’administració. I també les nits al xiringuito de Bacevice les cançonetes que cantàvem a la furgo, els dinars i sopars a casa l’Ibro, la posta de sol a l’Adriàtic.

No m’enrotllo més. Molts petons i abraçades.

Maria, la Peski.