Mis mejores deseos para todos.

Aqui una granaina q os echa de menos, Felices Fiestas para todos/as.

flaixos

Passaven uns minuts de les set del matí quan enfilava l'últim carrer per arribar a casa. Venia de prendre l'aire per bcn, un aire fred que s'havia acompanyat durant tota la nit d'estones de plugim. Estava mig adormit. De fet, la feina va ser meva per no adormir-me a l'autobús i aparèixer a l'altra punta de la ciutat! El cas és que em sentia cansat, les cames deien prou i feia ja un parell d'hores que moria per fotre'm al llit. Llavors, en aquell últim carrer, amb el fred, el cansament, la son i el dolor a les cames i a l'esquena vaig pensar en els refugiats de Gorazde, una de les "zones segures" de la ONU. Em van venir al cap les nits senceres que aquells refugiats dedicaven a creuar el setge serbi per poder aconseguir menjar. Vaig recordar els tres dies, amb les seves tres nits, de guàrdia de l'Ibro a la maleïda muntanya del vent i els gairebé 800 metres de túnel de Sarajevo. Em van venir a la ment molts, moltíssims ulls.

Em vaig sentir ridícul. Vaig menysprear el mal de peus. Vaig maleir les estupideses de la nit, l'alcohol i les bromes. Com és possible? Com puc viure així?

Vaig estar pensant amb la sort que tinc de poder arribar a casa, ficar-me al llit i poder aixecar-me l'endemà sense haver de patir en que potser a mitja nit algú ens tregui descalços de casa, sens endugui i ens executi pel simple fet de ser el que som.

Per ara.

joan

º_º

Ja gairebé arriba...

Bones notícies.

Després de mesos de trobades poc productives periodísticament, i que han servit per fer encara més pinya, sembla que anem parint els articles que havíem promès. Fins més enllà de les dues vam estar ahir redactant i re-redactant en una magnífica residència estudiantil de Barcelona (la segona part serà una festa, oi Andrea?). Ara encara falta acabar d'enllestir el text que hem d'entregar ben aviat, ja us anunciarem quan es publica.

I també hi ha notícies extraoficials de l'exposició a la UAB...

Seguirem informant!

Turbulències balcàniques

Molts membres de l'expedició, al exposar les conclusions del viatge a Bòsnia un cop acabat aquest, coinicidíem en què la guerra no havia acabat, sinó que aquesta havia estat tapada i que en qualsevol moment la flama del conflicte podria tornar a rebifar. Darrerament, Kosovo està a les primeres pàgines de les notícies internacionals per la posible declaració unilateral de la seva independència envers Sèrbia. Esperem que, o bé la situació de Bòsnia no sigui tal com la vam plantejar, cosa que seria renegar bastant de la realitat, o que el fet de Kosovo no sigui el que ho fagi rebifar.



El País / 10-12-2007

La UE anuncia "unidad europea" para un Kosovo independiente
Rusia advierte que una declaración unilateral de independencia de Kosovo traerá malas consecuencias

"A la espera de una resolución de la ONU, la Unión Europea tiene una posición común y favorable con respecto a la posible independencia de Kosovo. Así lo han dicho esta mañana el ministro de Exteriores de Suecia, Carl Bildt, y el Alto Representante para la Política Exterior y de Seguridad Común de la UE, Javier Solana, minutos antes de reunirse con los ministros de Asuntos Exteriores de la Unión para debatir el informe del mediador europeo en la troika internacional, Wolfgang Isching.

El mismo día que concluye el plazo de la mediación de la troika (formada por la Unión Europea, Estados Unidos y Rusia) su mediador lleva a la mesa de debate europea unas conclusiones contundentes: la troika ha fracasado en su intento de poner de acuerdo a serbios y kosovares sobre el futuro estatuto territorial de la región. Sin embargo, tal y como ha asegurado el ministro sueco, de los 27 países miembros de la Unión, todos menos uno están preparados para aceptar la independencia de la provincia de Kosovo, mientras la ONU tiene que hacer una declaración formal.

La UE pretende hacer frente común y demostrar la eficacia de una política exterior conjunta, además de evitar que se desencadene una situación conflictiva e incluso violenta, a través de bazas como el camino abierto hacia la futura integración de Serbia en la Unión. Sin embargo,
Los ministros de exteriores no han querido señalar el país que se ha opuesto a la posición común, pero el ministro de Exteriores de Luxemburgo, Jean Asselborn, ha apuntado que el único que reconoce que la independencia de Kosovo sería “un enorme problema” ha sido Chipre. Por su parte, Rusia ha alertado a Occidente de que una declaración de independencia unilateral de Kosovo podría causar una reacción en cadena negativa y muchos problemas en la región de los Balcanes y otras áreas del mundo. Según ha advertido el ministro de Exteriores ruso, Sergei Lavrov, “la independencia no será sin consecuencias”.


Aprobación previa de UE y EE UU
Hoy también es el día en el que se reúnen los lideres albanokosovares para decidir sobre los pasos hacia la independencia de Kosovo. La cúpula albanokosovar ha asegurado hoy en Pristina que no proclamará de forma unilateral su independencia sino que acordará sus pasos con Estados Unidos y la Unión Europea (UE) para asegurarse el reconocimiento internacional.
"El día de hoy marca la conclusión de todas negociaciones y es el inicio de las consultas con los socios internacionales sobre los próximos pasos hacia la proclamación de la independencia", dijo Skender Hyseni, portavoz del grupo negociador albanés.
El Consejo de Seguridad de Naciones Unidas se reunirá el próximo día 19 para discutir sobre los próximos pasos para solucionar el conflicto entre Pristina y Belgrado. Serbia y Rusia piden que continúen las conversaciones, mientras que EEUU, Reino Unido, Francia y Alemania ven como única opción el plan de Ahtisaari."

Bòsnia és present pertot arreu

Welcomers!!! Anem a donar-li una miqueta de vidilla al blog que sembla que la flama s'està apagant. Jo us facilito un parell d'informacions relacionades amb Bòsnia:

- La primera d'elles és un reportatge que vaig trobar a la revista Canvi 16 (revista mensual de caire bastant polític i també de temes referents al món de la comunicació, per qui no la conegui). En el número 11 d'aquesta, hi ha un reportatge sobre els Balcans, titulat la Pau Fràgil (pag 26-31). Aquí teniu el link.

- L'altre és en format televisiu, i és avui mateix(diumenge 9). Aquesta nit s'emetrà un reportatge al 30 min (TV3) sobre Bòsnia.

Dons això és tot companys. Espero que ho disfruteu i que per un moment deixeu captivar-vos i transportar-vos en el temps fins aquells dies d'estiu en què saborejavem la ciutat balcànica, guiats pel ritme frenètic dels nostres cors, on qualsevol mínima expressió d'aquell país incidia punyenment en els nostres sentits, i mica en mica, casi sense saber-ho, s'anava dipositant en el més profund dels nostres racons. SUPER DOBRO!

Borja

Segueixo a la meva

Us poso un text meu que va publicar un amic a un blog (www.rebotigainformativa.tk). Estem intentant que aquest blog esdevingui una eina de comunicació dins el que considerem que és la Facultat de INcomunicació de la UAB, els que hi heu estat ja m'enteneu!

"BÒSNIA: L’ALTRA EUROPA
per Gerard Sentís

Aquest estiu he estat de viatge a Bòsnia. No ha estat un viatge qualsevol, sinó que es tractava de descobrir el país des d’una perspectiva diferent. Des de darrera una càmera. Dotze dies d’investigació constant, retratant tot allò que veia i sentia. Gairebé dues setmanes recorrent un país per mi desconegut.

Vaig trepitjar Sarajevo i vaig veure els turons que envolten la ciutat, des d’on els serbis no van deixar de bombardejar la ciutat durant 3 llargs anys. Vaig sentir els plors de Srebrenica, una vergonya que la ONU i la resta de la comunitat internacional volen silenciar.

Vaig notar el vent de Mostar, una ciutat on diuen que des de la fi de la guerra s’hi gira un vent huracanat, així per sorpresa. Vaig plorar amb l’únic supervivent d’una matança de 300 musulmans en una mesquita. Vaig riure amb la joventut que vol deixar enrere una guerra que no gosa ni conèixer.

I amb el sarró ple de tot això, d’odi i tristesa, de ferides obertes, arribo a Barcelona. I Bòsnia no em queda gens lluny, només a 32 hores en furgoneta. I llavors me n’adono que la gent em pregunta com si hagués estat a una capital europea, o de creuer pel Mediterrani. No puc respondre. No vull escoltar preguntes absurdes. Necessito dies per reflexionar i entendre tot allò que vaig viure, sentir. Em cal temps.

I ara, un mes i mig després d’haver tornat, el silenci em preocupa. Perquè resulta que no vaig estar fent un creuer ni convivint amb una tribu de la “llunyana” Àfrica. Vaig estar a Bòsnia, i encara que a alguns els costi de creure també és Europa. A la mateixa distància que Berlín, la gran ciutat europea. Molt més propera que les noves destinacions de l’Europa de l’est. Això és Europa. Contradiccions. Contrastos. Desigualtats.

He conegut joves amb els mateixos problemes que nosaltres: pares severs que no deixen sortir fins més enllà de les dues, estudiants que han de buscar-se un pis per poder anar a la universitat, manca de feina… i una llarga llista de temes que ens agermanen més que no pas ens diferencien. I encara creiem que Bòsnia ens va al darrere? Cal no oblidar que Sarajevo va tenir Jocs Olímpics el 1984. I Barcelona va haver d’esperar fins el 1992. Deuria ser per algun motiu, penso jo. Quantes grans ciutats de la meravellosa Europa no han organitzat mai la famosa cita olímpica?

Tot i així, a Bòsnia ara hi ha molt per fer. Indústria i turisme s’apunten com les solucions immediates per reflotar un país que té potencial, si el deixen, per entrar aviat a la Unió Europea. Mentre ens qüestionem si el govern de Turquia és democràtic i convenient per la UE, li obrim les portes. Mentrestant, més a la vora, un país que necessita deixar enrere una guerra encara recent demana ajuda. I només ens fixem amb l’elevada taxa d’atur (vora el 50%) i el poc desenvolupament de la indústria per vetar la seva entrada.

Segurament una normalització de la situació econòmica, sustentada en els dos pilars ja esmentats, farà oblidar els antics enfrontaments (abanderats per unes religions que quan es va iniciar el conflicte estaven gairebé oblidades) entre serbis, croats i bosnis. Mentrestant, però, Europa s’ho mira de reüll i, com va fer amb el conflicte de Srebrenica, intenta rentar-se’n les mans.

Altre cop."

La vida de Adis, en el objetivo

Adis Smajic tenía 13 años cuando vio aquella mina antipersona semienterrada entre las ruinas de Sarajevo, el 18 de marzo de 1996. En ese momento pensó que alguien podría resultar herido y decidió retirarla con todo el cuidado que puede tener un niño.

Vidas minadas. La mozambiqueña Sofia Elface Fumo con su hija Alia (estas imágenes pertenecen a la exposición 'Vidas minadas, 10 años' que se inaugura el martes 27 en el Instituto Cervantes de Madrid, y al libro del mismo título publicado por la editorial Blume. Pertenecen a un proyecto fotográfico financionado por Intermón Oxfgam, Médicos sin Fronteras y Manos Unidas, y cuenta con la colaboración especial de DKV Seguros)- Gervasio Sánchez

De repente, clic. La explosión le arrancó el brazo derecho y el ojo izquierdo, además de desfigurarle el rostro por la metralla. Cuando llegó al hospital, los médicos que le escuchaban decir "yo sólo quería quitar la mina del suelo" pensaron que no sobreviviría. Dos días después se convirtió en el joven sin rostro inmortalizado por el fotoperiodista Gervasio Sánchez (Córdoba, 1959), recién llegado a Sarajevo para cubrir el final de la guerra.

"El primer minuto que vi a Adis en la cama del hospital, luchando entre la vida y la muerte, fue tremendo. Aunque ya había tratado el problema de las minas en Angola y Camboya desde 1995, aquel instante cambió mi perspectiva como informador, sobre lo que estábamos haciendo allí", recuerda Sánchez. "Los periodistas vamos a los conflictos y nos marchamos cuando se supone que termina la guerra o dicen los políticos que termina, pero en realidad las consecuencias en la posguerra son mucho peores".

Aquella imagen en el hospital de Sarajevo hizo que el fotógrafo regresara una y otra vez durante la siguiente década para retratar el espíritu de superación de jóvenes como Adis y otros 11 mutilados desde Camboya a Colombia, pasando por Afganistán, Irak o Mozambique. A través de su cámara ha recogido la evolución de las vidas entre prótesis, quirófanos y rutina familiar, que se mostrarán desde el próximo martes hasta el 27 de enero en la exposición Vidas minadas. Diez años, en el Instituto Cervantes de Madrid.

Més: http://www.elpais.com/articulo/cultura/vida/Adis/objetivo/elpepucul/20071125elpepicul_7/Tes

La història l'escriuen els vencedors

Però quan són tots realment vençuts i res a concluït, més que les morts, ningú pot dir esa boca es mia.
I així segueixen separats mentre viuen junts, però ignorant-se tan sols fins al punt de poder-se continuar odiant, doncs pels carrers hi ha més gent de la que pots veure. Tots tenen darrera l'aura d'una història trista i plena de ràbia, de les que tan sols neixen en una guerra i prenen forma de rostre perdut en el temps.



2-VIII-07

Mostar. Esperant l'esmorzar de les 8 (teòriques)



joan


i buenu... que crec que a algú li vaig parlar d'aquest vídeo... :P

merda, l'he liat i l'he penjat dos cops i ara no el sé treure.. no puc el puc borrar! :P sorry





º_º

Univers mediàtic

Mireu quin tio més guapo... (al final de l'article!!!):

http://www.eccus.net/cms/index.php?option=com_content&task=view&id=702&Itemid=3

Ho trobareu en edició de paper (teòricament) en qualsevol facultat d'Espanya!!!!

Comentarisssssss!

Tot comença a encaixar...

Llegeixo una i altra vegada tots els textos que tinc. Articles de diaris digitals, informes del Tribunal de La Haia, traduccions (gràcies Mar!), transcripcions d'entrevistes (gràcies Andrea i Alba!)... Repasso i arxivo noves fotos (merci Olmo, Marc i Noèlia!)... Reviso projectes d'exposició (gràcies Borja i Anna!). I miro un nou documental (merci per la companyia Cris!).

Fragments i més fragments d'un viatge llunyà i que els projectes tornen a posar a l'ordre del dia. Què en faríem si no fos així? Els apilonaríem en un racó perdut de l'escriptori? No és així, ni ha de ser així. Tot comença a encaixar. Experiències i records (sempre donats a ser més idealistes i sentimentals) concorden amb informes i notícies (normalment més de fiar). Els projectes van agafant forma i sembla que les coses ens porten a bon port. On? No se sap. I potser millor. Encara és aviat. Però el cert és que ja no som a Bòsnia. Hem fet un pas més. Endavant, això segur.

Segueixo el camí de la matança de Glogova fins arribar al seu únic supervivent. Militars serbis van ordenar-ho i hi ha documents, proves. El cognom d'alguns dels morts és el mateix que el del testimoni, els familiars que ens va dir! El nom de l'assassí apareix en un titular de diari, que anuncia la seva mort. Això també ho sabíem. Parla d'uns incendis... i d'una mesquita. De morts (no tants com pensàvem, però deu ni do!). Fa referència a Srbrenica, Bratunac i a municipis propers. Dones i nens que se salven (les que vam conèixer!).

I ara només ens queda fer el trencaclosques. No és un examen. No és un malson. Això va passar de veritat i s'ha de saber. Tothom ho ha de saber!

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

esta es la buena....

LO PROMETIDO ES DEUDA

Aquí teniu algunes fotos....

Pocs però ben avinguts...

Aquesta nit passada ha tingut lloc a la ciutat comtal el segon sopar dels welcomes bosníacs. L'expedició, menys representada que en l'ocasió anterior, ha sopat en una pizzeria del Raval i després ha acabat la vetllada en un local prop de les Rambles.

Entre la incertesa de les persones que venien i les sorpreses de darrera hora, el grup s'anava ampliant, fins la magnífica xifra de set persones, mentre avançava la nit. Xafarderies i nous records anaven sorgint a mesura que pujava l'alegria i disminuia el líquid de l'ampolla de Lambrusco. Tot i així, els assistents han confirmat la necessitat de fer un nou sopar abans de Nadal, amb una assistència com a mínim doblada.

Els projectes no cessen i els impulsors no deixen de demanar suport. Dos reportatges en revistes catalanes i una exposició, ja gairebé confirmada, a la UAB són els objectius a curt termini dels intrèpids expedicionaris. Mentrestant, però, s'ha decidit seguir en contacte via mail i participar (molt) activament en el blog del Welcome.

Sopar!

Dia: divendres 9 de novembre
Hora: 21.30 h (21.30!!!!!)
Lloc: Zuric (sota el pirulí del metro!)

Quan arriba l’hora de publicar

Crec sóc una de les poques persones que encara no havia publicat. I tenia remordiments, certament. Després de la tornada de Bòsnia, estava segura que escriuria alguna cosa, ni que fos a la revista comarcal. No ho vaig fer. Em va caldre massa temps per digerir-ho tot plegat (si és que es pot dir que ja està tot digerit), i després ja va venir la fi de l’estiu. I París.

Durant l’últim mes he pensat que potser era una mica estrany el que havíem fet. Algunes vegades, vaig pensar que havia estat poc ètic demanar a la gent que t’expliqués la seva vida, amb un passat o un present dolorós, per pur egoisme, per pur enriquiment personal. Amb Kevlar vam intentar evitar l’efecte zoològic, però no sempre ho vam aconseguir. Fa pocs dies, no més d’una setmana, vaig comentar-ho a algú. I aquest algú em va dir que, tard o d’hora, per un costat o per un altre, el que havia viscut a Bòsnia acabaria sortint, perquè ja formava part de mi i m’acompanyaria sempre.

Ara he de preparar una exposition per a la classe d’anglès, i he decidit fer-la del nostre viatge. Només tinc deu minuts. Com reduir-ho tot en deu minuts? Com fer-ho entenedor?

He començat a remirar les fotos per agafar alguna idea. Les he hagut de mirar totes, no m’he pogut quedar només amb unes quantes. I m’ha vingut una gran sensació de benestar, d’aquesta felicitat que et deixa amb un mig somriure.

I he pensat que ja era hora de publicar, encara que només sigui per dir-vos que us tinc molt presents. Al començar a escriure, em fallen les dades, alguns números, fins i tot alguns noms de partits o de polítics. Però recordo molt bé les sensacions, moments emotius amb els entrevistats, el malestar físic a Srebrenica, el poquíssim interès que em va despertar Dubrovnik després d’una setmana a Mostar, la impotència que genera l’opacitat de l’administració. I també les nits al xiringuito de Bacevice les cançonetes que cantàvem a la furgo, els dinars i sopars a casa l’Ibro, la posta de sol a l’Adriàtic.

No m’enrotllo més. Molts petons i abraçades.

Maria, la Peski.

MIREU EL MAIL!!

MIREU EL MAIL QUE HI HA NOVETATS...


i si teniu temps: http://www.elpais.com/articulo/cultura/Ana/Frank/Sarajevo/elpepucul/20071025elpepicul_1/Tes


gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

»Y, sin embargo, Ismael sigue navegando»

«Describir el mundo sólo era posible cuando la gente vivía en un planeta tan pequeño como el de los tiempos de Marco Polo. Hoy el mundo es inmenso e infinito, se ensancha día a día, y, en verdad, antes pasará un camello por el ojo de una aguja que podamos nosotros conocer, sentir y comprender todo aquello que configura nuestra existencia, la existencia de varios miles de millones de personas.
»Estoy leyendo Moby Dick, de Herman Melville. El protagonista del libro, el marinero de nombre Ismael, navega por el océano. Junto con los demás miembros de la tripulación, persigue a una peligrosa y escurridiza ballena que acabará emergiendo de las profundidades del mar para asestarles un poderoso golpe. En un momento dado oye al capitán, el terrible, implacable y despiadado Ahab, lanzar la orden: "Caña a barlovento! A dar la vuelta al mundo!" Y entonces Ismael piensa: "¿La vuelta al mundo! Hay mucho en ese sonido que inspira sentimientos de orgullo, pero ¿adónde lleva toda esa circunnavegación? Sólo a través de peligros innumerables, al mismo punto de donde partimos, donde los que dejamos atrás, a salvo, han estado todo el tiempo antes que nosotros".

»Y, sin embargo, Ismael sigue navegando»


Los cínicos no sirven para este oficio. Ryszard Kapuscinski. Págs.62-63.


joan

Apuntant el passat

Apuntant el passat?



gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

Víctimes de l’oblit

El col·lectiu Trenkalòs presenta el llibre Homenatge a Srebrenica, per commemorar els 10 anys de treball a la zona dels Balcans

Retre homenatges per recordar allò que va ser, el que va passar, per fer memòria. Per evitar caure en l’oblit. Recordar els fets de l’11 de juliol de 1995 Srebrenica. Amb aquest objectiu, el col·lectiu Trenkalòs va presentar la setmana passada a l’Ateneu Barcelonès el llibre Homenatge a Srebrenica, un recull de fotografies i textos per commemorar els 10 anys de la tasca que duen a terme a la zona dels Balcans. Després de la presentació del llibre a la Biblioteca Nacional de Sarajevo el passat juliol, ara l’escenari escollit ha estat la ciutat de Barcelona.

Un pati de butaques ple de gom a gom, gent de totes les edats i amb objectius diversos -cooperants dels camps de treball, familiars, periodistes i persones que d’una manera o altra se senten vinculades amb el poble bosnià- van acudir a la cita. Dalt de l’escenari, un llençol amb el mot Srebrenica pintat a mà i les mans dels artistes com a testimoni de la seva obra d’art. En aquest cas, artistes bosnians, ni més ni menys que nens i nenes del camp de refugiats de Mihatovici.

Breus minuts després de l’hora assenyalada el llençol va deixar el protagonisme a una pantalla gegant on es va projectar l’audiovisual “Pinzells damunt la guerra” en què es resumien les estades organitzades per Trenkalòs a Bòsnia. De nou, imatges de tots i cadascun dels racons d’aquell indret on, durant quinze dies del passat estiu, la gent de Kevlar vam viure i conviure. De nou, records i més records i de nou, aquella sensació estranya en què notes que et fas petit, que el cor se t’encongeix i que els ulls, sense avisar, et posen en evidència. T’escoles butaca avall, t’arrauleixes i segueixes mirant el vídeo. Enmig de la foscor. Enmig del silenci. I et trasllades allà, tornes a sentir tot el que vas sentir, tornes a pensar més i més i tornes a recordar-ho tot, TOT. Creus que després d’un cert temps, després d’haver tornat a la rutina, després d’haver-hi pensat, d’haver-ne més o menys parlat, d’haver mirat i remirat les fotografies, d’haver llegit mil i una vegades les notes que vas prendre, d’haver intentat explicar què, com, on, quan, qui i buscar el per què; després de tot això, creus que ho has paït. Penses que l’experiència t’ha ajudat a madurar, a fer-te una mica més gran, a fer-te una mica més persona. I t’adones que encara no ho has assumit i que potser no ho arribaràs a pair mai. Cada cop que m’hi torno a trobar de cara, se’m remou l’estómac. I no hi puc fer res.

Bòsnia em segueix provocant sensacions diverses, fins i tot contraposades. Però malgrat tot, em consola veure que no sóc l’única a qui li passa. “Amb Bòsnia em passa el mateix que amb Cuba: depèn de la primera persona que em trobo i segons allò que em diu, penso que el país pita o que no pita”. Així acabava la intervenció del periodista Carles Bosch, convidat a la presentació del llibre. Però abans, el director del documental Balseros i membre de l’equip del programa 30 minuts de TV3 va anunciar que el programa de la cadena catalana està treballant en un reportatge sobre la situació actual del país balcànic que s’emetrà d’aquí uns mesos.

L’acte va acabar amb una altra presentació, en aquest cas, musical. La Laia Carrera, cantant i percussionista de Kumbes del Mambo i participant de les estades a Bòsnia, va oferir un petit tast de les cançons que s’inclouen en el disc Llàgrimes de Potocari. Set cançons inèdites amb lletres inspirades en l’experiència al país balcànic. I entre cançó i cançó, el testimoni de cooperants que recordaven vivències d’Srebrenica: “Aquest juliol, en el memorial de Potocari, vam col·laborar amb la tasca d’enterrar cossos. Era un dia plujós, de fet, quan vam arribar allà plovia; però durant l’estona de l’enterrament, va parar. I després, tot d’una, va tornar a ploure. Ara penso que el temps ens va picar l’ullet”. O experiències viscudes al camp de refugiats de Mihatovici: “Vam anar a portar roba a una família amb set fills. Vam entrar a la casa i allà hi havia els nens, però quan marxàvem una porta es va entreobrir i vam veure un altre fill, de quatre grapes, intentant sortir. No podia caminar i el tenien tancat a l’habitació. Per a la família ja era prou vergonyosa la situació en què es trobaven. Abans de marxar del camp de refugiats, ens vam trobar aquests nens jugant a fora. Dos dels germans portaven aquest altre en una mena de carretó i hi jugaven. Jugaven a tirar-lo a terra”.

Veu, música, imatges i textos per recordar els fets d’Srebrenica. Per evitar que es converteixin en víctimes de l’oblit.

Sobren les paraules.

Anna

pegatinas clandestinas

http://elmejillonsuicida.blogspot.com/


los que no llegaron a ver las pegatinas en vivo, aquí están en la red

circulen!



olmo y pat

El sant sopar

Nova proposta de sopar des de la Comissió de Festes. Entre uns i altres sembla que no ens entenem. Per tant, proposo dues dates. Esperem que aquestes siguin de més agrat. Digueu la vostra, envieu mails o el que vulgueu. Quan es decideixi una ja es farà un mail per la gent que no passa pel blog habitualment. Si no triomfa, algú haurà de prendre el relleu a l'actual coordinador.

Dia: dijous 8 o divendres 9 de novembre

Hora: 21.30h

Lloc: Bar Zuric, plaça Catalunya (per ser concrets sota el pal del metro si us plau!)

Comissió de festes, "festeigs" i altres esdeveniments

Castellano: www.internostrum.com

Mans a l'obra!

Feia el cafè, tancada en un bar tot esquivant la gent i he obert el diari –ho acostumo fer poc, últimament...– per saber què passa al món (je! què ens diuen que passa, deia). I sense gairebé immutar-me m’he tornat a habituar a la pràctica de sempre: anar desglossant d’entre la lletra grossa històries fosques, trossos de vides i de països esquerdats per l’odi, mapes fragmentats i a punt de refer-se en noves fronteres, encara més surrealistes, alguns breus sobre els conflictes oblidats –que en diuen–, paraules al vent de poderosos plens d’odi (i de menys poderosos, també plens d’odi), mentides, més mentides... I he pensat que fa tot just dos mesos el cap em transportava a reflexions semblants, fruit del nostre viatge.

Avui Bòsnia segueix arraconada al pati del darrere dels diaris, la bòsnia ignorada i silenciada, no fos cas que algú gosés cridar ben fort que la responsabilitat d’allò passat hauria de traduir-se en accions presents...
I enlloc de Bòsnia la violència que ens expliquen en paper avui embolica com una aranya moltes altres terres: Txetxènia, Kosovo, Palestina, Iraq, Birmània, Colòmbia,... moltes i amb un odi similar. Massacres i crims sense responsables engarjolats.

I el diari ja em començava a pesar massa sobre les mans. De reüll hi he vist encara Euskadi, i les bombes, i la divisió entre les dues espanyes i l’odi històric i histèric que treu el cap entre les portades i pantalles dels diferents mitjans.

Heus ací el curs de la violència: tot es torna a replegar i res desapareix del tot. Com pot ser? No puc deixar de pensar en l’estat espanyol i en com malgrat els anys encara queda odi al moll de l’os de tanta gent (és impossible esborrar la imatge d’aquells franquistes celebrant la hispanidad i la ràbia que els regalimava dels ulls amb els braços amunt...) I, es clar, això em torna a portar a Bòsnia i en camí que està fent i que espero que no desemboqui en una pau hipotecada com la nostra.

Potser és veritat que superar significa assumir, no pas passar pàgina ni inundar l’experiència en l’oblit, però què ens cal per arribar a assumir paraules com guerra, o violació o genocidi? O simplement, què podem fer per suavitzar tot aquest odi nascut per crear més odi i que després de tants anys segueix passejant-se per Monjuïc?

Sense respostes recordo els consells d’alguna gent que diu que l’única possibilitat de fer menys dolorós el dany perpetrat sobre les víctimes (les de Bòsnia, i les de tants conflictes) és precisament la de no oblidar els supervivents. Pensar amb ells, escoltar-los i exigir investigacions, reparacions, captures dels culpables. Denunciar l’actitud d’immobilisme covard dels polítics (dels que no volen investigar els criminals, dels que no volen fer lleis de la memòria històrica dignes, dels que no volen deixar de vendre armament) i posar-nos a escriure sobre tot el camí que encara resta per fer.
Potser és el moment de descriure tot allò que vam veure, ara que allò que vam viure forma part inseparable de la nostra vida.

I que aquest bon poema ens posi mans a l’obra!

«Para el que dio la orden de agonía, pido castigo/ Para los que defendieron este crimen, pido castigo/ No quiero que me den la mano empapada de nuestra sangre, pido castigo/ No los quiero de embajadores, tampoco en sus casas tranquilos/ Los quiero ver aquí juzgados. En esta plaza, en este sitio/ Quiero castigo».

Pablo Neruda.

Doncs si algú s’anima a participar en els reports que hem engegat un petit equipo sobre el testimoni de la Haya que vam conèixer i que va sobreviure la matança dels serbis al poblat del costat d’Srevrenica (mmm... el nom no el vaig poder escriure...) i sobre els judicis pendents... digueu-ho, que ens posem mans a l’obra!!! De moment hem quedat diumenge 28 d’octubre!

salut! Alba.

Una mica tard...

Serbia ofrece un millón de euros por la captura de Ratko Mladic
EFE - Belgrado - 13/10/2007


Serbia ofrece una recompensa de un millón de euros por informaciones que lleven a la captura del presunto criminal de guerra prófugo Ratko Mladic, según informaron ayer las autoridades del país. La detención del ex general serbobosnio acusado de genocidio es una de las condiciones para Serbia para firmar un Acuerdo de Estabilización y Asociación con la UE, el primer paso hacia la adhesión a los 27.

El encargado de cooperación con el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia, Rasim Ljajic, dijo que también se ofrecen recompensas de 250.000 euros para localizar a otros dos prófugos reclamados a Serbia, Stojan Zupljanin, un ex jefe policial serbobosnio, y Goran Hadzic, ex líder de los serbios de Croacia.

Según Ljajic, la decisión de ofrecer recompensas fue tomada el jueves pasado en una sesión del Consejo Nacional de Seguridad, un cuerpo de coordinación de las estructuras de seguridad y espionaje civil y militar, considerado crucial para la captura de los fugitivos inculpados, que fue formado a mediados del año.

Ljajic dejó la puerta abierta al pago por información que también conduzca a la detención de Radovan Karadzic, aunque oficialmente no puede, porque no es ciudadano serbio.

una petita pista

no sé si és per falta de gent que entri.. per falta de motivació.. perquè passeu de la meva cara... però perquè no sigui per falta de pistes, us en donaré una de molt subtil... a veure qui ho pilla...

aps... la qüestió era que si a algú li sonava el cactus que està creixent a casa meva mostrat a la foto anterior...

joan (cactuser)

guaita!

aaavere si a algú li sona això!!!!

bé, no concretament això, tan sols el cactus!

eeenga tots als sopaaaaaar!!!!

muak

joan

Tenemos Kvlar: la cena (2)

La Comissió ha estat fent diverses enquestes pel tema dates pel proper sopar. Com que tothom ja està immers en la maleïda rutina, suposem que serà més complicat que la trobada sigui un èxit com l'anterior. Per tant, es fa una convocatòria a:

Dia: divendres 26 d'octubre
Hora: 21.30h
Lloc: Bar Zuric, plaça Catalunya (per ser concrets sota el pal del metro si us plau!)

Confirmeu la vostra assitència o dieu que no podeu posant comentaris en aquest missatge o enviant un mail al coordinador del sopar, el Gerard. Depenent de quants siguem es decidirà un lloc de sopar o un altre.

A partir de dilluns hi haurà més informació i nous projectes en aquest blog. Estigueu atents!

Comissió de festes, "festeigs" i altres esdeveniments



La Comisión ha estado realizando encuestas por el tema fechas de la próxima cena. Ya que todo el mundo está immerso en la maldita rutina, suponemos que será más complicado que el encuentro sea un éxito como el anterior. Por lo tanto, se hace una convocatoria:

Día: viernes 26 de octubre
Hora: 21.30 h
Lugar: Bar Zuric, plaza Catalunya (para ser más concretos, debajo del palo del metro por favor!)

Confirmad vuestra asistencia o decid que no podéis poniendo comentarios a este mensaje o mandando un mail al coordinador de la cena, Gerard. Dependiendo de cuántos seasmos se decidirá un sitio para cenar u otro.

A partir del lunes habrá más información y nuevos projectos en este blog. Estad atentos!

Comisión de fiestas, festejos y otros eventos

Homenatge a Srebrenica (dimecres 10 octubre)

"Homenatge a Srebrenica"En la presentació del llibre Hi intervendran: Andreu Felip, Director de l'ACCD.Pere Vilanova,Catedràtic de Ciències Polítiques de la UB.Slobodan Minic, Periodista."Llàgrimes de Potocari"Amb la prsentació del disc concert en directe de: Veu:Laia Carrera, Violoncel: Pep Cots, Guitarra: Oriol Guillén, Piano i veus: Elena Montané, Veus: Ona Pla, Pau Font, Joan Dausà.
Organiza: TRENKALÒS
Horario: 20h
Dirección: Ateneu Barcelonès (C/ Canuda, 6) Barcelona
Web: http://www.trenkalos.org/
Tlf: 657 94 85 74 E-mail: infogep@hotmail.com

Si algu hi estar interesat en anar que ho digui per aqui, que jo potser trobo un huequillo!!
Salut companys! Borja

12 anys després!

Srebrenica llora de nuevo a los muertos en el genocidio

MIREIA RODRÍGUEZ MARÍN SREBRENICA

"La gente se sentía muy segura en Srbrenica, pensaba que allí no les pasaría nada-" Un hombre corpulento, de facciones duras, piel curtida y mirada perdida. Samed Begovic, devora un cigarrillo tras otro cuando recuerda lo que ocurrió. El 11 de julio las fuerzas serbobosnias entraron en Srebrenica, una pequeña zona del norte de Bosnia Herzegovina que había sido declarada protegida por la ONU en 1993.Los cascos azules holandeses no pudieron impedir la entrada de los hombres de Mladic en la ciudad, en la que entonces habitaban unas 30.000 personas. Esto fue el inicio de un genocidio, el mayor genocidio en Europa cometido después de la segunda guerra mundial. "Yo me salvé de milagro, mi padre y mis hermanos no sobrevivieron-" Samed pedía algo para los nervios a un médico. Ayer a las 5.30 horas de la mañana viajaba en un autobús repleto de gente hacía el memorial que tuvo lugar en Potocari.El primero en llorar fue el cielo. La lluvia añadió más dificultades y tristeza a las familias que, 12 años después, podían enterrar a algunos de sus muertos durante la cruel limpieza étnica. Alrededor de 30.000 personas recordaron el genocidio y enterraron los 465 cuerpos que fueron identificados durante este año. De los 8.000 bosnio-musulmanes asesinados por las fuerzas de Mladic no han sido enterrados todavía ni la mitad de ellos. Después de la exculpación de Serbia por el Tribunal de La Haya, los principales criminales de guerra, Ratko Mladic y Radovan Karadzic siguen prófugos. Todavía no han sido encarcelados.

REZO MUSULMÁN Autoridades políticas y judiciales, como la fiscal del Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia, Carla del Ponte, y el copresidente bosnio, Haris Silajzic intervinieron en la ceremonia justo antes de que se iniciaran los rezos musulmanes encabezados por Mustafá Ceric. Cerca de 2.000 policías de la República Srpska, además de los equipos de de la policía de la misión europea (EUFOR), se encargaron de la seguridad alrededor del centro.Los cadáveres fueron trasladados el pasado lunes desde Sarajevo a Srebrenica. Los camiones que transportaban los cuerpos dejaron atrás la famosa biblioteca, el mercado (también famoso por el obús lanzado por las fuerzas serbobosnias el 28 de agosto de 1995), y pasaron por los pueblos de Pale, Sokolac y Vlasenica hasta llegar a su destino. Allí, en Potocari, formaron una vez más un mar de ataúdes verdes. El verde del islam, el verde de Bosnia.

El Periódico, 12 de juliol 2007

Foc a Bacevici!

"Apagant la postguerra"- És una de les 40 fotografies de l'exposició "Dones" organitzada per CCOO del Barcelonès al Centre Cultural Barradas, a l'Hospitalet de Llobregat (Rambla Just Oliveras, 56).

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

Des de l'altra banda (2)

Un homenatge a la Cris i el Julio. Al Julio i la Cris. I, per suposat, a la seva furgoneta. Des de la nostra banda ho veiem com ells, com vosaltres. Gràcies pel caliu i pels somriures!

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

pd. Per cert, Cris, aquesta foto la va fer el Julio! Ho negues?

Retratos del alma

Hola a todos/as… Me ha costado un poquito pero al fin me animo a escribir. Estoy un poco nerviosa porque me gustaría deciros un montón de cosas y todas se amontonan para dejarme decir solamente que Julio y yo os seguimos llevando en el corazón y que nos reconfortan mucho las palabras, las complicidades, la simpatía, los guiños, las verdades crudas y los sentimientos que nos vais regalando entre todos.

Os dejo algunas de las imágenes que habéis dejado en mi cámara. Soy una fotógrafa pésima… pero ahí estáis (los que salís y los que no).

Comparto con vosotros la dificultad de explicar lo que ha sido el viaje a Bosnia. Aunque nosotros lo vivimos algo distinto, ha dejado una huella indeleble y una parte importante de esa huella sois vosotros y vuestra enorme calidez. Eso ha permitido compensar momentos tan terribles como los que vivimos en Sbrenika … y nos permite también añadir en la mochila de nuestra vida el recuerdo de unas cuantas sonrisas (y muchas risas) que siempre hacen tanta falta…











Ya me enrollé demasiado pero aprovecho que escribo y os comento que el 26 de noviembre, en Caja Madrid (Barcelona, Pl. Catalunya, 4), a las 19:30 h., se exhibe el documental “Retratos del alma”, que cuenta el encuentro entre la fotoperiodista Sandra Balcells y los protagonistas de las fotografías que hizo durante el conflicto de los Balcanes. Se trata de una serie de documentales en el marco de la exposición Latidos de un mundo convulso…

Y como algunos me dijisteis que os tuviera informados, deciros que ya tengo web (www.shambala-events.org) y que el domingo, 7 de octubre, estáis invitados (sin ningún compromiso) a la primera fiesta popular que organizamos (plaza de la Concordia del barrio de Les Corts de Barcelona, entre 12 y 15 h.). Bosnia y vosotros me disteis suerte, allí recibí la noticia de que me encargaban esta fiesta…

Un beso enorme. Cris

Don't forget i KVLAR a Btv!

El passat diumenge al vespre, al programa DOC'S de Btv, es va presentar el documental "Don't forget" realitzat per Mola TV i KVLAR fotoperiodistes. Es tracta del primer dels vídeos que vam veure en les jornades de formació sobre Bòsnia del passat juliol. En ell tres dones ens expliquen la seva experiència com a treballadores a Mostar. Les tres obliden que pertanyen a ètnies diferents per aconseguir posar-nos la pell de gallina.

Després de veure el documental es va entrevistar a una de les realitzadores i a Roger Casajoana, cap de la nostra expedició i persona que ens facilitava cada dia l'esmorzar. Des d'aquí un record als KVLAR i bona feina a Btv per difondre experiències com la nostra! Endavant!

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

Viena: última parada

VIENA VIENA VIENA VIENA VIENA VIENA

No recordeu aquesta magnificent catedral que vam contemplar durant el viatge? Sí, és la catedral de Viena. No us espanteu, no m'he trastocat. Només els welcomers que vam patir avaries durant el viatge vam tenir l'oportunitat d'arrodonir el viatge amb sorpreses com aquesta...
Abans d'agafar un avió rumb a Barcelona.



Però tirem enrere...fem una mica de memòria. La furgoneta del Dani i l'Èrika va viure grans moments abans de començar a fallar. Mireu quines cares de felicitat, quins instants irrepetibles (bona música, esclats de llums, ànimes entre melancòliques i felices..és fàcil que els moments fossin especials).


Una història d'amor entre un ésser fúcsia extremadament simpàtic i un Marc pletòric.




L'Èrika reflexiva...el Dani pensatiu...i la resta al darrere, deixant-nos portar com nadons en el millor dels cotxets croats. Trepitjàvem Croàcia.

Quin nadó més ben parit! !

(Bé, la foto del Dani no correspon al moment descrit per la narradora...deixeu-me manipular una mica. La resta és tot verídic. (visca el periodisme i la moral!;O)


En què pensaven l'Èrika, el Dani?
Les imatges us ho diran. Heu de saber, encara que en dir-vos-ho em tiri pedres a la teulada, que fins fa dues hores encara tenia les ungles pintades del mateix color que me les van estampar els nens de l'ospici (tinc testimonis que ho poden corroborar). Era un record. De fet, el motiu principal d'aquest retard inesperat ha estat causat per la manca d'acetona en la meva vida.









Jugareee oh oh....Pintaare oh oh...L'únic error que vam cometre va ser aprofitar les llaunes de paté que ens havien ofert els postgrau i oferir-les als nens...Alguns es van tallar.


La Velma ensenya alguna cosa sorprenent a l'Èrika. Què devia ser?










L'Uri no ho acaba de veure clar...està manipulant tot enfeinat una càmera, no?
Encara estic desitjant veure les fotos que vam poder fer aquell matí. Hem d'aconseguir aquests negatiusss!!!










Els flashbacks però, també s'acaben.

L'aturada de la Transporter dins d'un túnel, acompanyada de vehicles croats, italians, bosnians...i catalans (no perdem de vista la Transporter-Dobro, que anava uns quilòmetres més enrere). Però els neguits es van esvair en veure que tan sols era una retenció, potser una operació tornada...Potser....

Digues Mesas? Sí, sóc el Dani. Com ho porteu? Que heu aconseguit líquid refrigerant? Demaneu-lo als qui passin. Diu el mecànic de la Laura que es pot posar aigua al dipòsit en lloc de líquid fosforito? No ho sé...Què? Som dins un túnel.

(Mentrestant, els nadons parlàvem de temes transcendentals: "La cançó "No woman, no cry..." què vol dir? Jo crec que en realitat té aquest sentit: Si no hi ha dones, tranquil, que així no ploraràs.)

FINS QUE LA LLUM VA COMENÇAR A DEIXAR-NOS. Figures desdibuixades, fins i tot dalinianes. Algú demanava oli emmig de l'autopista i coneixia guiris que també ho feien. Una altra es tapava amb un sac de dormir "Yupi". No perdíem l'humor. O sí.


Què li passa a la Transporter?


Digui? Racc? Ruccss!! Riiiiiiing? Collons! Si home, de què van? Va, paciència.

Finalment, després d'unes 15 trucades repartides entre la nit i matinada (gràcies Alba) i el matí següent, el CatcRacc (com l'anomena el Mesas) va repatriar part de l'expedició. La famosa assegurança no va respondre tan bé com esperàvem amb la Transporter, però.

VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL

Zagreb-Viena
Els vienesos, estranyats, no entenien per què fotografiàvem instants com aquests:





La bandera de l'Iraq, al costat d'un edifici vienès.









A favor de la població civil de l'Iraq, de Palestina, del Líban...i de tantes d'altres.














Una caminada express per fer temps i acomiadar-nos dels companys i companyes que ens han aguantat, gaudit, patit i fins i tot estimat (una miqueta, tampoc ens passéssim);)

A reveureeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!

(Per si no ho heu apreciat, jo també apareixo en la imatge, sóc la cornuda)





Si aixeco el cap, distingeixo un avió minúscul, indiferent.
Si l'abaixo, només hi intueixo terra fosca, inerta.
Per sort, si em giro, descobreixo el perfil de l'Alba, plàcid.
Si acluco els ulls, puc somiar-vos.
I somio. Somio amb tots vosaltres.

Un petonàs! Mar



















PD: Ja que som del ram....Us avanço que aquest resum tardà del retorn d'una part del Welcome es completarà en els pròxims dies amb fragments del viatge bosnià pròpiament dit (perquè això només ha estat el retorn!!).
DOS PETITS REGALS PER FER-VOS OBRIR GANA: un de fotogràfic i l'altre només gràfic, que segur que sonarà als welcomers que vam compartir les nits a Sbrenitka.


Poema dadà elaborat la matinada del 3 al 4 d’agost del 2007 a Sbrenitka, a la república Svrska de Bòsnia i Herzegovina pels següents aprenents de poeta o poetessa: Alba, Laura, Dani, Èrika, Mesas, Xino, Hugo, Andreu, Joan, Mar...

2.

Lo ambiguo muy a menudo me aburre bajo el puente de Mostar, por donde había pasado el señor Ambiguo, un hijo de puta que mató un pajarito,
lo agarró entre sus dedos para hundirlo hasta el fondo, es la palabra que me importa, porque es en el fondo del mundo donde existe todo,
Todo lo que un gris hombre busca al cruzar una calle, tropecé con una mierda verde, fruto de un puré de aguacates demasiado espeso y luminoso, y bochornoso como el puto verano,
Se me arruga la cara como el ano, esa útil parte del cuerpo humano con una básica función vital.
Vital, coma, la vida es un pene en forma erecta a punto de soltar la leche en primer plano, pero más que todo tu culo recuerdo

2.

Lo ambiguo muy a menudo me aburre bajo el puente de Mostar, por donde había pasado el señor Ambiguo, un hijo de puta que mató un pajarito,
lo agarró entre sus dedos para hundirlo hasta el fondo, es la palabra que me importa, porque es en el fondo del mundo donde existe todo,
Todo lo que un gris hombre busca al cruzar una calle, tropecé con una mierda verde, fruto de un puré de aguacates demasiado espeso y luminoso, y bochornoso como el puto verano,
Se me arruga la cara como el ano, esa útil parte del cuerpo humano con una básica función vital.
Vital, coma, la vida es un pene en forma erecta a punto de soltar la leche en primer plano, pero más que todo tu culo recuerdo

Próximo evento

La Comisión de Fiestas, Festejos y otros eventos está empezando a trabajar en el próximo encuentro previsto para el mes de ocubre. Se necesitan voluntarios para colaborar con el humilde coordinador de la misma y organizar un evento como Dios manda.

Quién pueda dar un poco de su tiempo que deje un comentario (firmado!) y la comisión ya se pondrá en contacto con él o ella.

Muchas gracias y hasta pronto!

Comisión de Fiestas, Festejos y otros eventos

seguint la tònica...

espero que la canalla miri cada cop menys cap als campanars i minarets per veure més enllà, cap al cel... i deixar-se d'hosties!!

joan

Life's good?

Mentre el reflex de la religió sigui present a tot arreu, la "life" no podrà ser "good".

gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)

Bueno,bueno,bueno... No sé si os acordaréis de mi, espero k sí. La cuestión es k no soy muy amante de las nuevas tecnologías y debo decir que me ha costado mucho decidirme a escribir. Desde el primer día que llegué he mirado cada día el blog con nocturnidad y alevosía. Quería saber todo lo que decíais, sentíais y escribíais. Ha sido magnífico poder saber que existe gente como tú en el mundo, con las mismas ambiciones, inquietudes y preocupada por lo mismos aspectos de la vida. Tal y como dijo Andrea -me encantó tu escrito- despues de la experiencia de un viaje como el que hicimos, me siento más fuerte que nunca para seguir luchando. No estamos solos, somos muchos.
Bosnia fue genial y vosotros tambien lo fuisteis. Una experiencia inolvidable y enriquecedora que, como algunos de vosotros también habéis apuntado, nos hizo ver el otro lado de las cosas. La verdad es que me cuesta un poco expresar en público (aunque sea por el blog) las sensaciones y sentimientos que se me vienen a la cabeza. Plasmar en negro sobre blanco aquello que pienso y publicarlo, es difícil para mí, aunque prometo que en otra entrada lo haré y me tiraré a la piscina, tal y como habéis hecho muchos de vosotros. Por vuestra valentía, vuestro coraje, fuerza, alegría, compañerismo,... por ser como sois os admiro a cada uno de vosotros y os digo, y no me equivoco, que sois cojonudos.

Por otro lado, y dejando la sensiblería para la próxima entrada, también quiero agradeceros la sorpresa fantástica que fue veros en la fiesta de mi pueblo. Fue la bomba, no me lo creía, tal y como pudisteis apreciar. La cosa es que me hubiera encantado disfrutar más de vosotros, pero las circunstancias hicieron que no pudiera hacerlo tanto como me hubiese gustado.
Por último y aprovechando la situación, me gustaría reclamar a la comisión de fiestas la preparación de una nueva cena para los próximos días, ya que no pude asistir a la primera. Ahí lo dejo como sugerencia y espero que alguien me haga caso.

El hombre invisible,
Uri

supertraductora Amela

Com si no tingués poca feina i hores de son per complir, m'he distret una estona a fent el que no sé on ni amb qui vaig dir que hauríem de fer.

I com que lo prometido es deuda...





Desde el bon humor i el carinyo, doncs a pesar de tot se li agafava carinyu a la xiqueta, aquesta burrada dedicada a ella (que ja m'agradaria veure'ns al seu lloc), als que vam sentir en la pròpia pell la comunicació amb interferències i als que en alguna d'aquestes ocasions ens van prendre per babaus, raros, inútils, absurds... a l'escoltar el que suposadament dèiem :)

una abraçada per l'Amela!


joan.