Passaven uns minuts de les set del matí quan enfilava l'últim carrer per arribar a casa. Venia de prendre l'aire per bcn, un aire fred que s'havia acompanyat durant tota la nit d'estones de plugim. Estava mig adormit. De fet, la feina va ser meva per no adormir-me a l'autobús i aparèixer a l'altra punta de la ciutat! El cas és que em sentia cansat, les cames deien prou i feia ja un parell d'hores que moria per fotre'm al llit. Llavors, en aquell últim carrer, amb el fred, el cansament, la son i el dolor a les cames i a l'esquena vaig pensar en els refugiats de Gorazde, una de les "zones segures" de la ONU. Em van venir al cap les nits senceres que aquells refugiats dedicaven a creuar el setge serbi per poder aconseguir menjar. Vaig recordar els tres dies, amb les seves tres nits, de guàrdia de l'Ibro a la maleïda muntanya del vent i els gairebé 800 metres de túnel de Sarajevo. Em van venir a la ment molts, moltíssims ulls.
Em vaig sentir ridícul. Vaig menysprear el mal de peus. Vaig maleir les estupideses de la nit, l'alcohol i les bromes. Com és possible? Com puc viure així?
Vaig estar pensant amb la sort que tinc de poder arribar a casa, ficar-me al llit i poder aixecar-me l'endemà sense haver de patir en que potser a mitja nit algú ens tregui descalços de casa, sens endugui i ens executi pel simple fet de ser el que som.
Per ara.
joan
º_º
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Hola Joan,
Creo que tienes mucha razón. Yo tambien le estoy dando muchas vueltas a lo mismo, y más en estos días en los que la gente sueña con la lotería, con un año nuevo mejor, los regalos, las cestas de navidad,... Y no nos damos cuenta de lo bien que estamos. Nuestra generación no sabe lo que es la guerra, ni la posguerra. Hemos vivido siempre en paz. Somos muy afortunados.
Bicos
m'has fet pensar punyetero. porto un parell de dies que faig poc més que queixar-me i protestar per la feinada i el cansament.
una mica de relativització de les coses no m'aniria malament. sí, tenim sort d'estar cansats i que ens facin mal els peus. de tantes i altres coses que maleïm. és una sort.
gràcies!
gerard
Ei wapu!
Estem cavilant tot això tan sensible que escrius... I, encara que la son i la cursa mental d'avui ens consumeix, seguim conectades a Bòsnia, també.
I a tu..bé, al teu missatge.
per cert, gerard... akí estem encara i ens ha quedat una preciositat de reportatge, jeje! Ens mereixem una bona birra...eh????
besets per a tots!!
mar i alba.
Publicar un comentario