Mans a l'obra!

Feia el cafè, tancada en un bar tot esquivant la gent i he obert el diari –ho acostumo fer poc, últimament...– per saber què passa al món (je! què ens diuen que passa, deia). I sense gairebé immutar-me m’he tornat a habituar a la pràctica de sempre: anar desglossant d’entre la lletra grossa històries fosques, trossos de vides i de països esquerdats per l’odi, mapes fragmentats i a punt de refer-se en noves fronteres, encara més surrealistes, alguns breus sobre els conflictes oblidats –que en diuen–, paraules al vent de poderosos plens d’odi (i de menys poderosos, també plens d’odi), mentides, més mentides... I he pensat que fa tot just dos mesos el cap em transportava a reflexions semblants, fruit del nostre viatge.

Avui Bòsnia segueix arraconada al pati del darrere dels diaris, la bòsnia ignorada i silenciada, no fos cas que algú gosés cridar ben fort que la responsabilitat d’allò passat hauria de traduir-se en accions presents...
I enlloc de Bòsnia la violència que ens expliquen en paper avui embolica com una aranya moltes altres terres: Txetxènia, Kosovo, Palestina, Iraq, Birmània, Colòmbia,... moltes i amb un odi similar. Massacres i crims sense responsables engarjolats.

I el diari ja em començava a pesar massa sobre les mans. De reüll hi he vist encara Euskadi, i les bombes, i la divisió entre les dues espanyes i l’odi històric i histèric que treu el cap entre les portades i pantalles dels diferents mitjans.

Heus ací el curs de la violència: tot es torna a replegar i res desapareix del tot. Com pot ser? No puc deixar de pensar en l’estat espanyol i en com malgrat els anys encara queda odi al moll de l’os de tanta gent (és impossible esborrar la imatge d’aquells franquistes celebrant la hispanidad i la ràbia que els regalimava dels ulls amb els braços amunt...) I, es clar, això em torna a portar a Bòsnia i en camí que està fent i que espero que no desemboqui en una pau hipotecada com la nostra.

Potser és veritat que superar significa assumir, no pas passar pàgina ni inundar l’experiència en l’oblit, però què ens cal per arribar a assumir paraules com guerra, o violació o genocidi? O simplement, què podem fer per suavitzar tot aquest odi nascut per crear més odi i que després de tants anys segueix passejant-se per Monjuïc?

Sense respostes recordo els consells d’alguna gent que diu que l’única possibilitat de fer menys dolorós el dany perpetrat sobre les víctimes (les de Bòsnia, i les de tants conflictes) és precisament la de no oblidar els supervivents. Pensar amb ells, escoltar-los i exigir investigacions, reparacions, captures dels culpables. Denunciar l’actitud d’immobilisme covard dels polítics (dels que no volen investigar els criminals, dels que no volen fer lleis de la memòria històrica dignes, dels que no volen deixar de vendre armament) i posar-nos a escriure sobre tot el camí que encara resta per fer.
Potser és el moment de descriure tot allò que vam veure, ara que allò que vam viure forma part inseparable de la nostra vida.

I que aquest bon poema ens posi mans a l’obra!

«Para el que dio la orden de agonía, pido castigo/ Para los que defendieron este crimen, pido castigo/ No quiero que me den la mano empapada de nuestra sangre, pido castigo/ No los quiero de embajadores, tampoco en sus casas tranquilos/ Los quiero ver aquí juzgados. En esta plaza, en este sitio/ Quiero castigo».

Pablo Neruda.

Doncs si algú s’anima a participar en els reports que hem engegat un petit equipo sobre el testimoni de la Haya que vam conèixer i que va sobreviure la matança dels serbis al poblat del costat d’Srevrenica (mmm... el nom no el vaig poder escriure...) i sobre els judicis pendents... digueu-ho, que ens posem mans a l’obra!!! De moment hem quedat diumenge 28 d’octubre!

salut! Alba.