Víctimes de l’oblit

El col·lectiu Trenkalòs presenta el llibre Homenatge a Srebrenica, per commemorar els 10 anys de treball a la zona dels Balcans

Retre homenatges per recordar allò que va ser, el que va passar, per fer memòria. Per evitar caure en l’oblit. Recordar els fets de l’11 de juliol de 1995 Srebrenica. Amb aquest objectiu, el col·lectiu Trenkalòs va presentar la setmana passada a l’Ateneu Barcelonès el llibre Homenatge a Srebrenica, un recull de fotografies i textos per commemorar els 10 anys de la tasca que duen a terme a la zona dels Balcans. Després de la presentació del llibre a la Biblioteca Nacional de Sarajevo el passat juliol, ara l’escenari escollit ha estat la ciutat de Barcelona.

Un pati de butaques ple de gom a gom, gent de totes les edats i amb objectius diversos -cooperants dels camps de treball, familiars, periodistes i persones que d’una manera o altra se senten vinculades amb el poble bosnià- van acudir a la cita. Dalt de l’escenari, un llençol amb el mot Srebrenica pintat a mà i les mans dels artistes com a testimoni de la seva obra d’art. En aquest cas, artistes bosnians, ni més ni menys que nens i nenes del camp de refugiats de Mihatovici.

Breus minuts després de l’hora assenyalada el llençol va deixar el protagonisme a una pantalla gegant on es va projectar l’audiovisual “Pinzells damunt la guerra” en què es resumien les estades organitzades per Trenkalòs a Bòsnia. De nou, imatges de tots i cadascun dels racons d’aquell indret on, durant quinze dies del passat estiu, la gent de Kevlar vam viure i conviure. De nou, records i més records i de nou, aquella sensació estranya en què notes que et fas petit, que el cor se t’encongeix i que els ulls, sense avisar, et posen en evidència. T’escoles butaca avall, t’arrauleixes i segueixes mirant el vídeo. Enmig de la foscor. Enmig del silenci. I et trasllades allà, tornes a sentir tot el que vas sentir, tornes a pensar més i més i tornes a recordar-ho tot, TOT. Creus que després d’un cert temps, després d’haver tornat a la rutina, després d’haver-hi pensat, d’haver-ne més o menys parlat, d’haver mirat i remirat les fotografies, d’haver llegit mil i una vegades les notes que vas prendre, d’haver intentat explicar què, com, on, quan, qui i buscar el per què; després de tot això, creus que ho has paït. Penses que l’experiència t’ha ajudat a madurar, a fer-te una mica més gran, a fer-te una mica més persona. I t’adones que encara no ho has assumit i que potser no ho arribaràs a pair mai. Cada cop que m’hi torno a trobar de cara, se’m remou l’estómac. I no hi puc fer res.

Bòsnia em segueix provocant sensacions diverses, fins i tot contraposades. Però malgrat tot, em consola veure que no sóc l’única a qui li passa. “Amb Bòsnia em passa el mateix que amb Cuba: depèn de la primera persona que em trobo i segons allò que em diu, penso que el país pita o que no pita”. Així acabava la intervenció del periodista Carles Bosch, convidat a la presentació del llibre. Però abans, el director del documental Balseros i membre de l’equip del programa 30 minuts de TV3 va anunciar que el programa de la cadena catalana està treballant en un reportatge sobre la situació actual del país balcànic que s’emetrà d’aquí uns mesos.

L’acte va acabar amb una altra presentació, en aquest cas, musical. La Laia Carrera, cantant i percussionista de Kumbes del Mambo i participant de les estades a Bòsnia, va oferir un petit tast de les cançons que s’inclouen en el disc Llàgrimes de Potocari. Set cançons inèdites amb lletres inspirades en l’experiència al país balcànic. I entre cançó i cançó, el testimoni de cooperants que recordaven vivències d’Srebrenica: “Aquest juliol, en el memorial de Potocari, vam col·laborar amb la tasca d’enterrar cossos. Era un dia plujós, de fet, quan vam arribar allà plovia; però durant l’estona de l’enterrament, va parar. I després, tot d’una, va tornar a ploure. Ara penso que el temps ens va picar l’ullet”. O experiències viscudes al camp de refugiats de Mihatovici: “Vam anar a portar roba a una família amb set fills. Vam entrar a la casa i allà hi havia els nens, però quan marxàvem una porta es va entreobrir i vam veure un altre fill, de quatre grapes, intentant sortir. No podia caminar i el tenien tancat a l’habitació. Per a la família ja era prou vergonyosa la situació en què es trobaven. Abans de marxar del camp de refugiats, ens vam trobar aquests nens jugant a fora. Dos dels germans portaven aquest altre en una mena de carretó i hi jugaven. Jugaven a tirar-lo a terra”.

Veu, música, imatges i textos per recordar els fets d’Srebrenica. Per evitar que es converteixin en víctimes de l’oblit.

Sobren les paraules.

Anna