Torno a casa amb l'esperança de païr-ho tot. Entendre què he viscut i sentit. Les hores de furgoneta han anat posant les coses al seu lloc, però un cop aquí se'm fa estrany el meu barri, la meva ciutat.
Dormo molta estona i desperto amb l'esperança d'estar encara a Mostar, amb els meus companys de viatge. Però no és així. La meva habitació ara em sembla freda i poc acollidora. És plena de desenes de coses que no fan cap servei, però les tinc. Em desperto sol i dic "bon dia" per instint, en una llengua desconeguda. Avui no serà un bon dia. Ho pressento. Al llarg de la tarda miro i remiro fotos. Llegeixo i rellegeixo textos. I més d'una vegada acabo amb llàgrimes als ulls.
Enrere queda un gran viatge. EL VIATGE. I moltes persones que m'han ajudat a aprendre i comprendre. A viure i sentir. A escoltar i emocionar. Per sort, m'emporto cap a casa molts més records i, sobretot, molts més amics que els que deixo enrere. Això em tranquil·litza i em fa més suau la tornada a Barcelona. Perquè estic descol·locat i sense ganes de fer res. Tinc moltes coses dins per treure.
Per endavant, les ganes de donar veu a tota la gent que no en va tenir i segueix sense tenir-ne. I les ganes de compartir amb tots els welcomes moltes més experiències com aquesta. Així que I DON'T FORGET BOSNIA & I DON'T FORGET YOU!
gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)
1 comentario:
Què belico! (com s'escriurà?) No esperava menys eficiència per part teva, grumete! Avui ha estat un dia molt similar al que descrius. La tornada a la vida diària no ha portat cap sorpresa. Les hores han passat sense saber què fer-ne. I encara em sento afortunada, perquè n'hi ha que avui ja començaven a treballar i d'altres que han arribat fa poc a casa seva. Jo tampoc us oblido, colegos. Molts petonets a tots des de tremp!
La peski
Publicar un comentario