Viena: última parada

VIENA VIENA VIENA VIENA VIENA VIENA

No recordeu aquesta magnificent catedral que vam contemplar durant el viatge? Sí, és la catedral de Viena. No us espanteu, no m'he trastocat. Només els welcomers que vam patir avaries durant el viatge vam tenir l'oportunitat d'arrodonir el viatge amb sorpreses com aquesta...
Abans d'agafar un avió rumb a Barcelona.



Però tirem enrere...fem una mica de memòria. La furgoneta del Dani i l'Èrika va viure grans moments abans de començar a fallar. Mireu quines cares de felicitat, quins instants irrepetibles (bona música, esclats de llums, ànimes entre melancòliques i felices..és fàcil que els moments fossin especials).


Una història d'amor entre un ésser fúcsia extremadament simpàtic i un Marc pletòric.




L'Èrika reflexiva...el Dani pensatiu...i la resta al darrere, deixant-nos portar com nadons en el millor dels cotxets croats. Trepitjàvem Croàcia.

Quin nadó més ben parit! !

(Bé, la foto del Dani no correspon al moment descrit per la narradora...deixeu-me manipular una mica. La resta és tot verídic. (visca el periodisme i la moral!;O)


En què pensaven l'Èrika, el Dani?
Les imatges us ho diran. Heu de saber, encara que en dir-vos-ho em tiri pedres a la teulada, que fins fa dues hores encara tenia les ungles pintades del mateix color que me les van estampar els nens de l'ospici (tinc testimonis que ho poden corroborar). Era un record. De fet, el motiu principal d'aquest retard inesperat ha estat causat per la manca d'acetona en la meva vida.









Jugareee oh oh....Pintaare oh oh...L'únic error que vam cometre va ser aprofitar les llaunes de paté que ens havien ofert els postgrau i oferir-les als nens...Alguns es van tallar.


La Velma ensenya alguna cosa sorprenent a l'Èrika. Què devia ser?










L'Uri no ho acaba de veure clar...està manipulant tot enfeinat una càmera, no?
Encara estic desitjant veure les fotos que vam poder fer aquell matí. Hem d'aconseguir aquests negatiusss!!!










Els flashbacks però, també s'acaben.

L'aturada de la Transporter dins d'un túnel, acompanyada de vehicles croats, italians, bosnians...i catalans (no perdem de vista la Transporter-Dobro, que anava uns quilòmetres més enrere). Però els neguits es van esvair en veure que tan sols era una retenció, potser una operació tornada...Potser....

Digues Mesas? Sí, sóc el Dani. Com ho porteu? Que heu aconseguit líquid refrigerant? Demaneu-lo als qui passin. Diu el mecànic de la Laura que es pot posar aigua al dipòsit en lloc de líquid fosforito? No ho sé...Què? Som dins un túnel.

(Mentrestant, els nadons parlàvem de temes transcendentals: "La cançó "No woman, no cry..." què vol dir? Jo crec que en realitat té aquest sentit: Si no hi ha dones, tranquil, que així no ploraràs.)

FINS QUE LA LLUM VA COMENÇAR A DEIXAR-NOS. Figures desdibuixades, fins i tot dalinianes. Algú demanava oli emmig de l'autopista i coneixia guiris que també ho feien. Una altra es tapava amb un sac de dormir "Yupi". No perdíem l'humor. O sí.


Què li passa a la Transporter?


Digui? Racc? Ruccss!! Riiiiiiing? Collons! Si home, de què van? Va, paciència.

Finalment, després d'unes 15 trucades repartides entre la nit i matinada (gràcies Alba) i el matí següent, el CatcRacc (com l'anomena el Mesas) va repatriar part de l'expedició. La famosa assegurança no va respondre tan bé com esperàvem amb la Transporter, però.

VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL VOL

Zagreb-Viena
Els vienesos, estranyats, no entenien per què fotografiàvem instants com aquests:





La bandera de l'Iraq, al costat d'un edifici vienès.









A favor de la població civil de l'Iraq, de Palestina, del Líban...i de tantes d'altres.














Una caminada express per fer temps i acomiadar-nos dels companys i companyes que ens han aguantat, gaudit, patit i fins i tot estimat (una miqueta, tampoc ens passéssim);)

A reveureeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!

(Per si no ho heu apreciat, jo també apareixo en la imatge, sóc la cornuda)





Si aixeco el cap, distingeixo un avió minúscul, indiferent.
Si l'abaixo, només hi intueixo terra fosca, inerta.
Per sort, si em giro, descobreixo el perfil de l'Alba, plàcid.
Si acluco els ulls, puc somiar-vos.
I somio. Somio amb tots vosaltres.

Un petonàs! Mar



















PD: Ja que som del ram....Us avanço que aquest resum tardà del retorn d'una part del Welcome es completarà en els pròxims dies amb fragments del viatge bosnià pròpiament dit (perquè això només ha estat el retorn!!).
DOS PETITS REGALS PER FER-VOS OBRIR GANA: un de fotogràfic i l'altre només gràfic, que segur que sonarà als welcomers que vam compartir les nits a Sbrenitka.


Poema dadà elaborat la matinada del 3 al 4 d’agost del 2007 a Sbrenitka, a la república Svrska de Bòsnia i Herzegovina pels següents aprenents de poeta o poetessa: Alba, Laura, Dani, Èrika, Mesas, Xino, Hugo, Andreu, Joan, Mar...

2.

Lo ambiguo muy a menudo me aburre bajo el puente de Mostar, por donde había pasado el señor Ambiguo, un hijo de puta que mató un pajarito,
lo agarró entre sus dedos para hundirlo hasta el fondo, es la palabra que me importa, porque es en el fondo del mundo donde existe todo,
Todo lo que un gris hombre busca al cruzar una calle, tropecé con una mierda verde, fruto de un puré de aguacates demasiado espeso y luminoso, y bochornoso como el puto verano,
Se me arruga la cara como el ano, esa útil parte del cuerpo humano con una básica función vital.
Vital, coma, la vida es un pene en forma erecta a punto de soltar la leche en primer plano, pero más que todo tu culo recuerdo

2.

Lo ambiguo muy a menudo me aburre bajo el puente de Mostar, por donde había pasado el señor Ambiguo, un hijo de puta que mató un pajarito,
lo agarró entre sus dedos para hundirlo hasta el fondo, es la palabra que me importa, porque es en el fondo del mundo donde existe todo,
Todo lo que un gris hombre busca al cruzar una calle, tropecé con una mierda verde, fruto de un puré de aguacates demasiado espeso y luminoso, y bochornoso como el puto verano,
Se me arruga la cara como el ano, esa útil parte del cuerpo humano con una básica función vital.
Vital, coma, la vida es un pene en forma erecta a punto de soltar la leche en primer plano, pero más que todo tu culo recuerdo