Un mes... i tot segueix igual

Ja fa un mes que vaig arribar. Que vam arribar. Entre dies perduts d'agost i altres d'aprofitats al màxim, el temps passa. Les vacances comencen a quedar enrere. I el vent de Mostar, i tot allò que no va ser capaç d'endur-se, segueix acompanyant-me en el dia a dia. "I potser és millor així", penso a vegades. Però en altres ocasions se'm fa una muntanya, i torno a sentir els ulls humits quan explico el viatge. Quan ensenyo les fotos. Quan recordo entrevistes. Quan penso en tot allò.

I no és fàcil. Però quan veus que encomanes la tristesa a tothom a qui expliques el que creuen que va ser un viatge turístic per un país del tercer món, dius prou. I t'ho dius ben fort perquè només desitges que aquest viatge no s'hagués produït mai, per la senzilla raó que aquesta guerra no hagués existit.

I tornes a explicar tot el que vam viure. I veus que el silenci cada cop és més sepulcral. I és igual si ho expliques al pare, al grup d'amics o als companys de feina. Tothom es queda mut, i t'entén. O almenys en fa cara. Perquè és difícil que pugui arribar a comprendre coses que possiblement no entenc ni jo. Però sé que les fotos, les meves paraules, tenen prou força com per acostar-los (per poc que sigui) en aquest país.

I sí, la vida segueix. Però no de la mateixa manera. Perquè jo no miro el món amb els mateixos ulls. Perquè la gent no m'observa amb la mateixa mirada. A alguns (pobres!!) els fa pena el que vaig viure, i potser desitjarien que no hi hagués estat mai. Altres m'intenten "ajudar", quan tots sabem que és bastant impossible. També hi ha qui plora al teu costat, i li hagués agradat ser amb tu en aquesta aventura. Però no per fer-te costat (que potser també) sinó per sentir a la seva pell qualsevol cosa que s'assembli una mica al que expliques.

Però jo em quedo amb els que no diuen res. Els que comparteixen el silenci profund que acompanya cada fotografia. Els que senten l'alenada d'aire que agafes per intentar ser valent i comentar què feiem en aquells moment. Jo em quedo amb els que sense dir un sol mot m'han fet feliç, m'han ensenyat que tot el que he fet ha valgut la pena.

Com el Nezzo. Que sense parlar una sola paraula d'idiomes que jo conegui va aconseguir posar-me la pell de gallina. Que sense compartir una llengua comuna em va explicar com patir la guerra, com li queda metralla al cos i com viu la seva vaca. Que només amb uns dibuixos fets de pressa i corrents va arribar-me al cor. Només això. Uns dibuixos i quatre gestos. I sobretot molts somriures. Perquè el somriure, com el silenci, és el llenguatge universal.

Gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)