Aquesta fot la vaig fer darrera bacevici, aprop de la fàbrica. Dos vies que s'uneixen en una sola... una utopia? La realitat quedava en l'altra direcció, just darrere meu, on les vies es separaven: una duia directament a la fàbrica, l'altra moria rovellada enmig d'una munió d'arbustos. Aquesta última és en la que van obligar a desviar-se en Nezo.
Poc a poc, dia a dia, sorgeixen situacions en la vida diària que em fan recordar el viscut, l'après i el sentit a Bosnia. No és una revelació aplastant ni trascendental, sino una petita idea o sentiment que, com una pedreta a la sabata, m'acompanya una estona, incomodant-me al caminar, fins que m'aturo i la trec. Aquestes pedretes balcaniques però, no les llenço, sino que les guardo per poder-les observar a consciencia en algun moment de tranquilitat enmig de l'anar i venir de cada dia.
I així, amb pedretes a les butxaques, el vent de Mostar no se'm endú records enllà.
joan
2 comentarios:
joer, el traductor ese que habéis puesto para los profanos es un cacao descomunal
"pedretas" contra nuestro propio tejado
que no digo que no quede bien, pero raro y lioso es un "ratet"
jajaja
así no hay manera de empaparse de poesía nenguna
gracias por el esfuerzo olmo! ya irems esforzandonos tb en escribir de vez en cuando en castellano!
m'ha agradat molt joan. estic molt emocionat avui és un dia important pel blog. tens una part d la "culpa"!!! això de les pedretes balcaniques mha agradat molt, i suposo que tots en portem unes quantes a les butxaques!
les seguiré buscant!
gerard (www.fotolog.com/carpe_cine)
Publicar un comentario